Història de la Festa Major
NECESSITAT I OBJECTIUS D'UNS PROTOCOLS DE LA FESTA MAJOR
Un protocol és “el conjunt de regles que cal observar pel que fa a l’etiqueta (…) en les cerimònies oficials”. Igualment, el verb transitiu “protocol·litzar” és definit com a “acció d’incorporar (quelcom) a un protocol”.
Què ens mou, seguint aquests dos significats, a protocol·litzar una sèrie d’actes d’entre els molts que se celebren a la Festa Major de la nostra ciutat? I encara, prèviament, per què cal establir un protocol referint-nos amb aquest mot al ritual, les formes, els usos i els costums que cal observar en determinats actes de la Festa Major? Els següents paràgrafs intenten donar resposta a aquestes qüestions i explicar, en definitiva, la funció i la necessitat dels Protocols de la Festa Major de Terrassa que s’estableixen en aquest document.
Una gran majoria de la gent de Terrassa que participa en la Festa Major de la ciutat té clars els diferents espais i temps festius, la seva distribució, el seu ritme i les activitats que es practiquen a cadascun d’ells. La suma de tot aquest coneixement i de totes aquestes percepcions sobre la Festa Major és considerat pels terrassencs i les terrassenques la nostra tradició festiva.
De fet, els Protocols no pretenen altra cosa que fixar en un text escrit tot aquest conjunt de coneixements i percepcions latents sobre la festa que han esdevingut, amb els anys i per a molta gent, tradicions, i fer-los explícits.
A la nostra ciutat, com a tantes altres, la major part dels costums festius no té pas el seu origen a la nit dels temps, ni tan sols té el pòsit de sis o set decennis. Perquè la nostra ciutat va patir, com tantes altres, el pes dels successius règims polítics que li van arrabassar la memòria i la identitat. Perquè la nostra ciutat va ser, com tantes altres, punt d’arribada de multitud de persones nascudes en altres terres que han aportat la seva visió del món i les seves respectives cultures per construir allò que avui anomenem identitat ciutadana. Una identitat complexa que és la suma de tots aquests factors i alguna cosa més, i que cada terrassenc –d’origen o d’adopció– viu i sent de manera diferent. Això fa que les pràctiques festives, reconstruïdes pràcticament des de zero o reinventades a partir de referents culturals preexistents, a començament de la dècada dels vuitanta, i avui acceptades com a tradició local, necessitin una especial protecció i cura. Per tal que esdevinguin veritablement un llegat per al patrimoni cultural de les generacions futures, cal un reconeixement previ i consensuat del seu caràcter de tradició festiva que els terrassencs i les terrassenques decidim atorgar-nos. És per tot això que l’any 1997 el Ple municipal va aprovar els primers Protocols de la Festa Major, publicats a la Gaseta Oficial de l’Ajuntament del dia 18 de maig de 1998.
El reconeixement d’aquesta tradició local, de segur, facilitarà l’estabilització dels costums festius i la seva fixació ritual, requisits importants per tal que esdevinguin tradicions avalades pel pes de la història (…). Alhora, el reconeixement en el present d’una sèrie d’actes diferenciadors dels costums festius de Terrassa respecte als d’altres municipis contribueix a reforçar la nostra identitat ciutadana i és un factor de cohesió social, generador de sentiments de pertinença a la comunitat.
No obstant això, i passada una dècada des de l’aprovació dels primers Protocols, es fa palesa la necessitat de fer balanç. La ciutat ha crescut en prop de cinquanta mil habitants des de 1997 fins ara, més de la meitat dels quals arribats de fora de l’Estat espanyol. Terrassa és ara molt més complexa i més diversa que fa deu anys, ha incorporat espais públics de nova centralitat al seu teixit urbà i ha vist notablement enriquit el seu panorama associatiu. Això, per fortuna, no ha estat impediment per a la Festa Major. Any rera any els nous i els vells terrassencs han omplert els espais festius i se’ls han continuat fent seus, fent palès que la Festa Major continua complint adequadament les seves funcions d’espai i temps donador d’identitat i cohesió ciutadana. En aquest sentit, els actes protocol·litzats asseguren que la Festa Major contribueix a difondre i enfortir el caràcter de ciutat complexa, compacta, cohesionada, cívica i catalana que té Terrassa.
Tanmateix, els espais festius regulats pels Protocols de 1997, tot i haver-se mantingut en llur esperit notablement fidels a la normativa original, han anat experimentant petits ajustos en el seu desenvolupament pel fet que la tradició popular és essencialment viva i dinàmica. Es considera que cal actualitzar els Protocols vigents fins ara en el sentit d’incorporar-hi i reconèixer-hi les innovacions i les pràctiques que els protagonistes de la festa (els organitzadors, els actuants i els participants) han consolidat. Així mateix, es considera necessari palesar aquest caràcter obert, flexible i dinàmic dels Protocols per tal de garantir en el futur la funcionalitat de la festa i la seva connexió amb la pràctica quotidiana, així com la seva voluntat de reflectir la realitat per damunt de l’excessiva rigidesa en la ritualització.
En protocol·litzar uns determinats actes de la Festa Major, i no pas tots, no es pretén establir actes de primera i de segona. Tampoc es pretén sobrelegitimar aquells actes que són grats als redactors dels Protocols, o als regidors que els han aprovat.
Tenim clar, això sí, que partim d’un conjunt d’actes que configuren la columna vertebral de la Festa Major de Terrassa, tant des del punt de vista temporal (obertura, clímax i tancament) com espacial (es desenvolupen als espais centrals, des del punt de vista simbòlic, de la ciutat) i simbòlic (són els actes que han esdevingut els referents de la Festa per a la ciutadania i per als forasters, i que han dotat a la Festa Major de Terrassa d’una personalitat pròpia).
Aquests requisits previs fan que la llista dels actes a considerar dins dels Protocols estigui formada per l’inici de la festa (baixada del drac, repic de campanes i obertura de la festa), el Raval Infernal, la cercavila, la traca d’anunci de la revetlla, el correfoc, el diumenge de Festa Major (seguici d’autoritats a l’església i ofici solemne, sortida d’ofici i castells) i els actes de cloenda.
Aquests actes, doncs, constitueixen l’eix vertebrador de la festa des dels punts de vista temporal, espacial i simbòlic. Alguns d’ells, a més, són massius, però cal dir que el nombre de participants no ha estat un criteri referent, ja que no té relació amb els elements vertebradors que hem descrit. Com a exemple, es podria esmentar que, de Ball de Plaça, només n’hi ha un, el de la Festa Major de Terrassa, mentre que de concerts al carrer n’hi ha a tots els llocs del món on el clima i el pressupost ho permeten.
Es podria objectar que actes com l’ofici o els castells –humans i de focs– no són privatius de Terrassa, sinó comuns a molts pobles i ciutats de Catalunya. En aquest cas, hem considerat que l’entramat ritual del dia gran, del clímax de la Festa Major de diumenge al migdia, era bàsic des dels tres punts de vista que hem esmentat. I en el cas del castell de focs, hem considerat que tenia la màxima importància des del punt de vista temporal i simbòlic (és l’acte que marca el tancament de la festa).
Els Protocols es podrien haver fet de múltiples maneres. Es podrien no haver fet, ja que, en realitat, el millor protocol és aquell que no cal redactar, perquè ja forma part, implícitament, de la manera de pensar i actuar de la gent que participa en la festa. Es pot argumentar, d’altra banda, que difícilment es pot imaginar avui la Festa Major de Terrassa sense la fira, les ballades de sardanes, la festa infantil, les activitats juvenils, la presència de danses tradicionals, els concerts al carrer, les exposicions, les curses atlètiques o ciclistes i un ampli ventall d’activitats esportives, o les parades i les terrasses dels bars envaint el carrer.
També és ben cert que el patrimoni cultural que recollim i us presentem en aquests Protocols ha esdevingut per ampli consens social la targeta de visita de la Festa Major de Terrassa, allò que la diferencia de la Festa Major de les altres poblacions. Aquesta identitat única és, en definitiva, el que els Protocols volen preservar i potenciar.
UNA VISIÓ HISTÒRICA DE LA FESTA MAJOR DE TERRASSA
Les festes majors que actualment se celebren a molts dels pobles i les ciutats del nostre país tenen uns orígens ancestrals, directament relacionats amb les celebracions que duien a terme les societats rurals antigues amb motiu de les collites anuals. Tenien lloc als mesos d’estiu, atès que la collita significava la fi del cicle agrícola.
Durant l’alta edat mitjana es produí un procés de cristianització d’aquestes festes d’orígens pagans, paral·lel a la cristianització general de la societat. Els actes religiosos en commemoració dels sants patrons o els màrtirs de l’Església es van anar incorporant, cada cop de forma més preeminent, a aquestes festes agrícoles. Moltes de les antigues tradicions es van adaptar a la simbologia i als rituals cristians. A l’època medieval, aquestes festes anuals se celebraven a totes les viles del país, Terrassa entre elles.
En èpoques posteriors es va anar consolidant la celebració de la Festa Major en honor dels sants patrons de Terrassa (sant Pere, sant Cristòfol i sant Valentí) i, com és prou sabut, en una data movible: el primer diumenge després de Sant Pere. Durant segles havien existit alguns actes tradicionals que es repetien per Festa Major com, per exemple, les albades, que es feien a la vigília de la Festa Major. Entre les tradicions religioses destacava la processó de les relíquies dels sants patrons, que comptava amb una gran solemnitat, i a la qual assistien les autoritats i les entitats locals amb els seus corresponents penons.
A finals del segle XIX moltes de les antigues tradicions s’havien perdut, però al mateix temps ja s’havia configurat una Festa Major amb un simbolisme i unes característiques similars a les que avui entenem com a pròpies. Terrassa era llavors una població de més de deu mil habitants que es trobava en ple procés d’industrialització, i començava a adquirir els trets que han caracteritzat la ciutat en els últims cent anys.
La festa començava el dissabte al vespre, amb el repic de campanes a les esglésies de la vila. El diumenge i el dilluns al matí tenien lloc els dos actes religiosos centrals que donaven sentit a la festa: l’ofici solemne i l’ofici de difunts. Se celebraven al temple parroquial del Sant Esperit i constituïen autèntics actes socials on no podien faltar les autoritats i les personalitats de la vila, en els quals sermonejaven els més destacats predicadors. Finalment, el dimarts al vespre era el torn del castell de focs artificials, que alguns anys no s’havia arribat a celebrar. Però el veritable protagonisme de la Festa no requeia en cap d’aquests actes centrals, sinó en els lluïts balls que celebraven els casinos el diumenge, el dilluns i el dimarts a la nit.
A finals de segle es va produir una iniciativa ciutadana que va provocar les primeres transformacions importants en el contingut d’una Festa Major d’orígens remots, però que ja havia perdut molts dels seus actes tradicionals i anava pel camí de quedar reclosa als salons dels casinos.
La iniciativa va tenir un èxit immediat; rebé el suport d’entitats i institucions, i es materialitzà el mateix 1890 en un programa de Festa Major que incloïa algunes novetats que es van consolidar en anys següents: una Gran Tómbola a benefici dels que eren a l’asil i dels malalts de l’Hospital, una exposició artística, diversos certàmens literaris i uns Jocs Florals organitzats per l’Ateneo Tarrasense, un tímid intent de recuperació de la tradicional cercavila i un espectacular castell de focs que tancava les celebracions. Eren canvis modestos, però que es van anar afermant durant l’última dècada del XIX i que van acabar formant una Festa Major amb una estructura no gaire diferent de la que s’ha mantingut fins ara, i amb moltes de les activitats que posteriorment van esdevenir tradicionals.
En el moment del canvi de segle, trobem ja els principals referents de la Festa Major considerada com a típicament terrassenca: el dissabte, repartiment d’almoines i arribada d’una orquestra o un grup musical. El diumenge, diana a càrrec de l’orquestra o grup convidat; festa ocellaire al Passeig; ofici solemne i cercavila amb la corporació municipal i els gegants, nans, drac i bastoners. El dilluns, ofici de difunts i concurs d’orquestres al Passeig. I per acabar, el dimarts, repartiment de premis als escolars, castell de focs i funció de gala al Teatre Principal.
L’estructura de la festa va acabar de completar-se amb les novetats que s’hi van incorporar els primers anys del segle XX: la cercavila passà a celebrar-se el dissabte al vespre; es començaren a tirar les tronades després dels oficis (diumenge i dilluns); arribaren els primers balls públics a l’envelat (també diumenge i dilluns); i la festa s’allargà un dia més, ja que la funció de gala passà a fer-se el dimecres, mentre que el dimarts era reservat per al castell de focs i els esperadíssims balls d’etiqueta.
Durant les primeres dècades del segle, els terrassencs continuaren assistint amb entusiasme als balls dels casinos i les societats recreatives, que ara s’havien fet molt menys elitistes amb l’aparició d’entitats com la Fraternitat Republicana o la creixent heterogeneïtat social del Casino del Comerç.
Però era també prou evident que els mateixos canvis experimentats per la societat havien anat transformant la Festa Major. La progressiva divulgació d’activitats culturals que duien a terme els cercles noucentistes i entitats com l’Agrupació Regionalista es plasmava en l’increment d’exposicions, certàmens literaris o concerts. D’altra banda, la popularització d’actes i entitats socials o culturals es traduïa en l’aparició de les ballades de sardanes, l’ampliació de concerts i funcions teatrals –amb l’espectacular aparició de les sessions cinematogràfiques–, i la proliferació de les activitats esportives. Partits de futbol, curses ciclistes o atlètiques i competicions de motocicletes esdevingueren actes importants i massius, al mateix temps que se’n generalitzava la pràctica.
En concret, les sardanes són presents a la Festa Major de Terrassa des de 1904, quan s’hi ballaren per primer cop. Les associacions de caràcter catalanista van difondre el sardanisme a la ciutat, com a la resta del país, i el 1907 ja s’organitzava, també per Festa Major, el primer concurs de sardanes de Terrassa.
El 1910 es produí un nou retoc en la distribució dels actes: el castell de focs es desplaçava al dimecres, tal com s’ha mantingut durant dècades. En aquesta època ja es trobaven ben definits els eixos sobre els quals gravitaria, en època contemporània, la Festa Major: l’estructuració de la Festa, sobre la base d’una sèrie d’actes tradicionals o acceptats com a tals per la col·lectivitat; la participació popular en la Festa, que havia anat augmentant gràcies a la diversificació de les activitats, a les iniciatives de moltes de les entitats locals i la seva adhesió a la festa, i a l’increment dels espectacles i els actes que requerien col·laboració; i l’assumpció de la Festa com a quelcom propi i inherent a la personalitat col·lectiva i ciutadana. D’altra banda, les institucions desenvolupaven diferents papers, assignats gairebé com una tradició més que tothom trobava lògica: el poder municipal assumia i sufragava els actes públics, celebrats a l’aire lliure, els actes oficials –cada cop més habituals– o les iniciatives singulars; el teixit d’entitats aportava un conjunt molt divers d’activitats i assegurava la participació popular; mentre que l’Església, almenys fins als anys trenta, legitimava el protagonisme de les autoritats i els actes més tradicionals.
Durant els anys deu i vint, aquest model de Festa Major –i de vivència ciutadana de la Festa– no experimentà canvis significatius, sinó que anà avançant en la línia ja empresa i que era, en definitiva, la marcada per l’evolució de la societat local.
Els anys trenta comportaren una intensificació del caràcter popular i participatiu de la Festa, de la mateixa manera que ho van comportar per al conjunt de la vida social i ciutadana. Els balls havien perdut ja gairebé per complet la seva magnificència vuitcentista, en part perquè, amb els nous temps, els casinos havien canviat molt i la competència entre la multitud d’ofertes que provenien de les cada cop més nombroses entitats de la ciutat diversificava els centres de diversió. D’altra banda, les activitats a l’aire lliure i les de major arrelament popular –els esports, el ball a l’envelat, les traques i els focs artificials, per exemple– van adquirir un major protagonisme enfront de les convocatòries més restringides.
La Festa Major dels anys de la República, però, experimentà els seus principals canvis a causa de les peculiaritats polítiques de l’època. Desapareixen del programa oficial d’actes els oficis de diumenge i dilluns –tot i que es van seguir celebrant–, així com la tronada posterior, el repicament de campanes i la cercavila del dissabte. Es tractava, indubtablement, d’una clara imposició del poder polític sobre el contingut de la Festa Major: en un moment històric molt definit per l’anticlericalisme –oposat a un clericalisme també militant políticament–, es pretenia extirpar de la Festa els elements religiosos, encara que en constituïssin una part fonamental, com els oficis i les tronades, o tinguessin una vinculació més aviat indirecta amb l’estament eclesiàstic, com la cercavila.
Curiosament, i després de l’obligat interval que suposà la Guerra Civil, la recuperació d’aquests actes emblemàtics es va produir el 1939, amb la implantació del règim franquista. En realitat, la dictadura, que comportà canvis radicals en la vida social i quotidiana dels ciutadans, no significà cap gran transformació en l’estructura i la significació de la Festa Major. Les noves autoritats recuperaren els elements tradicionals de la festa i, especialment, tot el seu simbolisme religiós. Lògicament, la nova situació política també influïa poderosament en la Festa Major, que s’espanyolitzava completament en llengua i iconografia.
Durant els anys quaranta van anar adquirint importància en el programa de festes les activitats organitzades per entitats de caire religiós o vinculades al Movimiento, a causa de la debilitat del moviment associatiu i del monolitisme imposat en els primers anys de la postguerra. Però les convocatòries que adquiriren un major protagonisme van ser les revetlles a la Rambla i les nombroses ballades de sardanes, promogudes per les noves entitats que s’anaren creant i molt sovint interpretades per les cobles locals. El 1948 es recuperà com a acte de la Festa Major la processó de les santes relíquies (desapareguda a mitjan segle XIX), de la qual es reforçà sobretot el caràcter institucional i eclesiàstic. Es tornava a reivindicar, doncs, el contingut eminentment religiós de la festa popular ciutadana. El pes de les cerimònies oficials, d’altra banda, fou també molt evident durant els anys quaranta i cinquanta.
Tots aquests elements es reforçaren de forma molt significativa el 1959, quan s’incorporà el secular Ball de Plaça com un acte central de Festa Major. Aquest acte, de llarga tradició a la ciutat, no se celebrava antigament per les dates de la Festa Major, sinó en ocasió de la Candelera (el mes de febrer), festa que tenia un gran relleu a la Terrassa del segle XIX.
En realitat, durant els anys cinquanta (els anys del creixement desestructurat de la ciutat) ja havia començat el procés de crisi del model de Festa Major, que es va agreujar als anys seixanta. Les noves diversions i modes juvenils, la creixent facilitat de desplaçament i l’aparició de noves pautes per al temps d’oci –platja, ús creixent de l’automòbil, televisió, etc.– anaven minvant la participació popular en la festa. A més de la mateixa transformació de la societat, era evident que la Festa Major havia perdut gran part de la seva significació ciutadana, a causa de factors com el feixuc pes de la càrrega institucional, la pèrdua d’identitat de la seva estructura –a excepció dels actes tradicionals recuperats– i la inhibició de les entitats locals. L’Ajuntament intentava superar aquesta davallada de la Festa amb la difusió d’eslògans gairebé patètics, com “No me dejes, soy tan bonita”.
El 1967 es produïa una nova temptativa per popularitzar la Festa Major i augmentar-hi la participació. L’Ajuntament va promoure la realització d’una gran cavalcada dedicada a Walt Disney, que va esdevenir una activitat habitual els següents anys. L’espectacularitat d’aquest acte, celebrat el diumenge a la tarda, convocava un extraordinari nombre d’espectadors. El 1975, hi participaren una seixantena de comparses, amb carrosses a càrrec d’entitats culturals, gremis professionals o veïns, i la participació de majorettes, pallassos, bandes, grups tradicionals i cases comercials.
La transició va comportar una transformació molt important d’una Festa Major que havia perdut realment gran part de la seva significació ciutadana. Després d’uns anys marcats per les greus limitacions econòmiques i el voluntarisme dels nous grups veïnals i culturals, que van promoure l’organització d’una explícita Festa Major Popular (1978), l’Ajuntament democràtic impulsava el 1979 una Festa Major que encara seguia una estructura similar a la dels anys anteriors, però que ja es convocava amb la voluntat clara de recuperar tradicions locals, comptar amb la participació activa de les entitats i aconseguir implicar els ciutadans en els actes festius i populars.
A començament dels anys vuitanta ja s’havia configurat una Festa Major amb estructura i continguts molt similars als que s’han mantingut fins ara. En aquest sentit, va resultar decisiva la implicació dels grups anomenats de cultura popular que es crearen a la ciutat, i que van promoure la recuperació d’actes tradicionals com la cercavila o l’exhibició castellera, i d’altres que, tot i ser de recent concepció, ja gaudeixen de la condició d’emblemàtics –Raval Infernal, etc.
La Comissió de Festes, constituïda el 1981 pel regidor Jordi Labòria i que comptava amb la participació de representants del món cultural, associatiu i recreatiu de la ciutat, establí el centre de la ciutat, deslliurat del trànsit de vehicles, com a escenari de la Festa, i incorporà a la programació un ventall d’actes esdevinguts patrimonials que, bo i vertebrant els espais, el temps i els referents simbòlics, fixaren els principals components del ritual actual.
Aquest nou model, creat el 1981, va establir els trets principals de la seva programació –de divendres a dimecres– i, entre 1982 i 1983, va consolidar l’esquema que, amb lleugeres modificacions, es desenvolupa ara.
Actualment, les activitats programades es desenvolupen des del divendres a la tarda, amb la baixada del Drac, fins al dimecres a la nit, quan després del castell de focs es clou la Festa amb les havaneres acompanyades del rom cremat. D’aquests sis dies de celebració, a més del diumenge, només el dilluns és festiu.
Durant aquests dies, la Festa Major té com a principals escenaris els carrers i les places del centre de la ciutat, deslliurats del trànsit de vehicles i ocupats per la ciutadania i els visitants. D’aquests cèntrics espais, els més emblemàtics corresponen a la plaça Vella i el Raval de Montserrat, on es troben la basílica del Sant Esperit i l’Ajuntament, respectivament.
A més dels actes que es recullen en aquests Protocols, les sardanes són també un element tradicional i característic de la Festa Major de Terrassa, en la qual han estat presents, als espais més cèntrics i emblemàtics, des del començament del segle XX.
El reclam de la celebració de la Festa Major es fa a través de mitjans recurrents, molt diversos en intensitat. El primer i principal és el de la tradició, marcada per la data del calendari. El cartell, el programa de mà, l’engalanament d’alguns espais de la Festa i les informacions dels diversos mitjans de comunicació formen els reclams i prolegòmens de la Festa. I la comunicació personal que s’estableix tant entre els membres de les diferents entitats locals que organitzen activitats com entre els components de les diverses comissions que tenen cura de les activitats acaba de crear el clima que impregna els dies previs a la Festa.
El penó de la ciutat, que representa plàsticament l’escut, és un dels símbols més importants.
L’alcalde, per Festa Major, encarrega l’honor de portar el penó de la ciutat a una entitat o institució ciutadana amb motiu d’una efemèride o algun acte molt rellevant.
Un altre encàrrec honorífic que fa l’alcalde és la designació del pregoner o pregonera. L’encàrrec sol recaure en una personalitat destacada del món de l’art, el cinema, el teatre, la literatura, el periodisme o l’esport que resideixi a la nostra ciutat o hi tingui alguna vinculació directa.
El pregó, un cop arribat el Drac de Terrassa, i amb el repic de campanes, és l’activitat que marca l’inici oficial de la Festa Major, el capvespre del divendres, i ha passat de ser una dissertació en el marc solemne del Saló Capitular de l’Ajuntament a pronunciar-se en prosa, en vers o cantat des del balcó de la Casa Consistorial i, per tant, obert a tota la ciutadania present al Raval.
L’Ajuntament decideix també la imatge impresa que s’incorpora als ventalls que els regidors de la Corporació porten al seguici oficial del diumenge, i que tenen el seu origen en els antics ventalls que s’havien utilitzat a la festa de Corpus fins a començament de segle. Aquests ventalls, que servien per a espantar les mosques i refrescar-se de la calor del dia, es van recuperar per la Festa Major de 1948, i el seu ús s’ha mantingut, amb algunes interrupcions, des de llavors. Modernament, la imatge que incorporen sol reflectir, en dibuix a la ploma, una de les obres emblemàtiques que s’ha inaugurat en el curs de l’any.
Dins el marc dels honors i les distincions, cal assenyalar també que en el decurs de la Festa Major se sol reconèixer, en un acte solemne al Saló Capitular, la trajectòria cívica de ciutadans i ciutadanes, amb la instal·lació del seu retrat pintat a l’oli a la Galeria de Terrassencs i Terrassenques Il·lustres, o amb l’atorgament de la medalla de la ciutat als qui, pels seus mèrits, se n’hagin fet creditors. Aquest reconeixement d’honors i distincions és competència de l’Ajuntament en ple i, tot i que no és exclusiu de la Festa Major i pot celebrar-se en altres dates, s’ha incorporat com a acte previ al pregó en diverses anualitats.
Finalment, la recepció oficial que des de l’any 1980 ofereix l’alcalde, als jardins de la Casa Museu Alegre de Sagrera, a tots els representants de les entitats i institucions ciutadanes i a personalitats destacades de la vida terrassenca. Aquesta invitació institucional es fa també extensiva a autoritats i personalitats foranes de notable relleu. A banda de l’engalanament amb senyeres i domassos de la façana de l’Ajuntament, fora de protocol, deixarem constància del costum implantat per la Rosa Mora i el Joan Martí d’encendre un ciri en honor dels sants patrons al vestíbul de l’Ajuntament. Aquesta superstició compleix amb la suposada funció d’espantar la pluja en el decurs de la festa, i recentment s’ha incorporat com un acte més del programa que es realitza amb tota la solemnitat, i que marca pròpiament l’inici cronològic exacte de la Festa Major de Terrassa.
